[Catalá] Declaració de les 19 persones denunciades per la Fundació Francisco Franco i la família del Dictador

El passat 30 d’agost de 2017 un grup de persones, galleges i gallecs demòcrates, militants nacionalistes, sindicalistes, activistes socials, culturals, per la memòria… vam realitzar una acció pacífica i simbòlica, que va consistir a desplegar dues pancartes al pazo de Meirás, amb l’objectiu de reclamar la intervenció dels poders públics per recuperar un patrimoni que creiem que ha de ser del poble gallec, de totes les galleges i gallecs. Considerem que calia prendre la iniciativa per instar a les institucions públiques que realment tenen capacitat per fer-ho, abandonessin la passivitat i actuessin per rescatar la masia i tot el patrimoni espoliat pel dictador Francisco Franco.

Va ser, com dèiem, una acció pacífica, realitzada en un dia de visita pública, al que l’obligació dels espoliadors de la masia era tenir-lo obert al públic com correspon a un patrimoni declarat com Bé d’Interès Cultural. L’acció va durar aproximadament 2 hores i totes les persones que vam participar, vam abandonar l’edifici i el recinte del “pazo” en presència de la Guardia Civil, d’una manera pacífica, sense cap tipus d’incident ni de dany al patrimoni.

Creiem que el motiu de la nostra acció és compartit per una immensa majoria de la societat gallega, que considera injust que es mantingui aquest patrimoni (com també a Casa de Cornide i les estàtues d’Abraham i Isaac del Pòrtic de la Gloria) a les mans d’una família, la del dictador Francisco Franco, que va accedir a elles de manera il·legítima, emparant-se a l’ús i abús del poder (també assumit de manera il·lícita, per mitjà d’un cop d’estat) i al terror contra la població al que es va sustentar l’exercici del poder en aquells anys. Aquells mateixos dies van ser moltes les persones i col·lectius que es van dirigir a nosaltres per donar-nos suport i felicitar-nos per una acció que van veure amb simpatia i van entendre com oportuna i necessària.

De facto, aquesta ocupació simbòlica de Meirás, que va tenir repercussió internacional, va reactivar el debat social i polític sobre la recuperació de la masia i va obligar a les institucions públiques a manifestar-se i a actuar més decididament o començar a fer-lo, depenent dels casos. És notori que fins i tot el Partit Popular, que mai havia manifestat gens d’interès pel patrimoni espoliat pels Franco, va haver d’assumir –com a minim formalment- al Parlament de Galiza l’objectiu de recuperar Meirás per al poble gallec.
Així doncs, totes les persones que vam participar en aquesta acció ens sentim legítimament orgulloses d’haver assumit una iniciativa que va complir plenament l’objectiu de reforçar la demanda social de rescatar per al patrimoni públic, de totes i tots, uns béns espoliats pels Franco.

Aleshores, vam descobrir a partir d’una notificació judicial del Jutjat de Betanzos (A Coruña), que 19 persones vam ser denunciades per la Fundació Nacional Francisco Franco, Carmen Franco Polo i José Cristóbal Martínez-Bordiu Franco, nét del dictador. Ens acusen de VIOLACIÓ DE DOMICILI, amb l’agreujant de violència o intimidació, que segons el Codi Penal espanyol està penat amb presó d’1 a 4 anys; DELICTE CONTRA L’HONOR amb publicitat, penat des de 6 mesos a 2 anys de presó, o multa de 12 a 24 mesos; DANYS, en la modalitat agreujada, penat amb presó d’1 a 3 anys i multa de 12 a 24 mesos; i DELICTE D’ODI, penat amb presó d’1 a 4 anys i multa de 6 a 12 mesos.
Adonem-nos que els delictes pel que som acusats per una Fundació que fa apologia del feixisme i per la filla i nét do dictador sumen, al mínim, 3 anys i 6 mesos, i podrien arribar a 13 anys de presó a cada una de les persones denunciades, a més d’una multa indeterminada. Totes les persones denunciades podríem sumar 247 anys de presó i al voltant de mig milió d’euros de multa.

Lògicament, esperem que això no sigui així. Trobem que una actuació com aquesta és una veritable barbaritat des del punt de vista polític i jurídic. Políticament, resulta absolutament punyent -i sorprenent per qualsevol persona simplement demòcrata que visqui en altres latituds diferents de les de l’Estat espanyol- que uns béns espoliats pel dictador continuïn a les mans de la seva família i no haguessin passat al patrimoni públic al final de la dictadura. És una qüestió que va més enllà del valor real, fins i tot patrimonial, d’aquests béns, per aconseguir simbòlicament una dimensió política excepcional.

Trobem que la continuïtat d’aquestes propietats a la família Franco simbolitza magníficament la continuïtat de les estructures de poder real d’una dictadura –sigui a l’àmbit econòmic, al judicial, al mediàtic i fins i tot en molts aspectes al polític- que va tenir com a hereu a un règim del 78 encara molt viu i que va produir una democràcia de molt baixa qualitat que fa que, 40 anys després, a l’Estat espanyol es continuï perseguint la llibertat d’expressió i empresonant persones per les seves opinions i idees polítiques.
Això és especialment punyent per a les víctimes del franquisme, que encara no van veure restituïdes la seva dignitat individual i col·lectiva per l’Estat. Recordem que parlem d’una actuació criminal, d’un cop d’estat que va provocar milers de morts a Galiza, una guerra de tres anys i una dictadura brutal que va retallar la llibertat i els drets a l’Estat espanyol durant 40 anys. Rescatar el Pazo de Meirás, la Casa de Cornide i les estàtues del Pòrtic de la Gloria és, a la seva justa mesura, una innegociable exigència democràtica i una manera de fer justícia a les víctimes directes de l’espoli i a la totalitat de víctimes del franquisme. És, per tant, també una magnífica forma de restituir la memòria democràtica i la dignitat col·lectiva.

Però, com dèiem, també trobem l’acusació una barbaritat des del punt de vista jurídic. Volem destacar algunes qüestions molt evidents. Primer, l’acció simbòlica es va fer en un dia previst com de visita, pel que difícilment es pot considerar violació de domicili entrar en un edifici que aquest dia està obert al públic. A més no va haver-hi cap tipus de violència, com van constatar fins i tot els mitjans de comunicació que estaven presents. Va ser, insistim, una acció pacífica i simbòlica.

Segon, durant el transcurs de l’acció no es va produir cap dany. Una part del grup va desplegar una pancarta a l’exterior de l’edifici, i les altres ens vam limitar a pujar directament a la torre per desplegar una segona pancarta. Vam baixar escoltats per agents de la Guardia Civil fins a l’exterior del recinte.

Tercer, resulta com poc irònic que una Fundació que es dedica a fer apologia del feixisme i d’una dictadura (per més vergonya democràtica, amb diners públics donats pel Govern espanyol) i que dies abans a l’acció va manifestar públicament que l’objectiu de les visites era ‘exaltar’ la figura del dictador, acusi persones demòcrates d’un delicte d’odi o d’atemptat contra o honor. Trobem que políticament això no mereix més comentaris.

Així doncs, entenem que les acusacions fetes no tenen fonament i esperem que finalment l’acció sigui considerada com el que realment va ser: un acte pacífic i democràtic per expressar i defensar una posició que sabem compartida per totes les persones demòcrates d’aquest país. Un acte, en definitiva, que ha de ser entès a dins del exercici democràtic de la llibertat d’expressió.

Amb tot, considerem preocupant que una fundació que, pels seus objectius de fer apologia del feixisme i d’una dictadura, no hauria d’existir –i no podria existir de fet en cap altre Estat europeu- i la família del dictador –que s’aprofita i beneficií del botí de guerra-, fessin acusacions tan greus i infundades.

Per nosaltres és clar que això només es pot entendre al context polític i judicial que estem vivint als darrers anys, als que les elits polítiques i econòmiques se saben emparades i protegides per una administració de justícia que no va ser democratitzada al final de la dictadura i que va tenir plena llibertat para reproduir-se a les mateixes posicions ideològiques. Moltes decisions judicials i sentencies que hem viscut als darrers temps, clarament contra la llibertat d’expressió i d’opinió, certifiquen que la justícia a l’Estat espanyol no és “igual para todos” -com sempre prediquen-, ni és independent, i quan fa falta actua a la dictada dels interessos del règim.

El nostre compromís polític amb aquest País –el mateix que ens va moure a fer l’acció simbòlica de Meirás- ens porta a denunciar aquesta situació i a treballar per canviar-la. Com nacionalistes sabem que l’única manera d’aspirar a Galiza a una societat realment democràtica i a una justícia independent i justa és per mitjà duna ruptura democràtica amb el règim espanyol del 78 i d’un procés constituent al nostre País que permeti construir una nació sobirana, justa, igualitària i lliure. Però també creiem que és possible anar actuant en el present immediat per començar a canviar les coses en sentit positiu i democratitzador.

És per això que aprofitem aquesta compareixença per exigir del govern espanyol la immediata derogació de la legislació que retalla drets i llibertats públiques, com ara la llibertat d’expressió, d’opinió i de manifestació -particularment la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordassa-; que siguin alliberades totes les persones injustament processades, condemnades o empresonades per motius polítics i que es posi fi á la repressió de la discrepància i la dissidència. Tot i que sabem que això no serà prou, creiem que és el mínim que s’ha de fer per higiene democràtica.

Finalment, volem reiterar el nostre orgull per haver contribuït amb aquesta acció a reactivar socialment la demanda de devolució del Pazo i a col·locar-la a l’agenda política en aquests mesos. Però també el nostre compromís amb una lluita que continua essent justa i necessària i que només finalitzarà quan tot el patrimoni espoliat sigui rescatat per al conjunt del poble gallec. Els eslògans que vam desplegar aquell dia en Meirás segueixen tenint plena vigència: “O pazo é do pobo galego”. “Que nos devolvan o roubado“. Franquismo, Nunca Máis!

De la mateixa manera, volem demanar el suport de totes les persones, col·lectius i institucions que, com nosaltres, trobin aquesta acusació injusta i inacceptable.  Ja no com a mostra de solidaritat a les 19 persones acusades, més bé com un acte necessari en defensa de la democràcia. Sabem que en aquesta qüestió qualsevol persona simplement demòcrata se sent interpel·lada, ja que no és normal que a l’alçada del 2018 s’hagi de continuar essent antifranquista. És clar que l’acció judicial que haurem d’enfrontar i el seu resultat dirà molt de la salut democràtica d’aquest País. Nosaltres esperem que, davant del franquisme nominal i sociològic que hi ha darrere de la denúncia contra nosaltres, acabi triomfant la justícia i la democràcia.

Advertisements